Tuc der Òme - des de la cabana deth Horcalh fins al refugi dera Honeria

Tuc der Òme

Tenim dues opcions per guanyar la colhada Nera. A finals de temporada pot resultar més interessant remuntar per la cara N del sarrat des Cardigassos, de manera que no calgui creuar cap riu, o sinó per la vall de Lastoar. En els dos casos, la part alta de les valls permeten progressar fàcilment per relleu suau. Un cop a la colhada Nera, fem cap al tuc der Òme.

Flanqueig del Maubèrme

Seguim la carena que se’n va cap a l’W fins a un cim secundari, d’on arrenca una bonica pala que ens portarà cap al pòrt d’Urets. Quan se’ns acaba l’embranzida posem pells per anar guanyant alçada pels pendents de sota les parets del Maubèrme. Anem a buscar el pas just a sota de l’últim ressalt de l’esperó que baixa al S del cim, on trobem un pas obligat però sense complicacions i que ens dóna accés, després d’un curt flanqueig, al vessant W, per on baixem mirant de decantar-nos a la dreta per tal d’intentar arribar el més endins possible del pla de Liat sense haver de remar.

Plan de Liat i coma d’Arbe

Creuem l’estanh Long de Liat i de seguida franquegem la inapreciable divisòria d’aigües i arribem al petit Estanhòl. El travessem, ens dirigim a la sortida d’aigües de l’estanh deth Cap deth Marc, i fem una curta pujada amb forma de semicercle cap a la dreta per anar a buscar un pas, situat una mica més enllà d’un collet, que permet guanyar (uns 30º de pendent) el fons de la coma d’Arbe. La baixem tota i seguim per l’ampla pala que segueix cap a un planell situat al N de l’esvelt tuc d’Ermèr, al fons de la vall.

Baixada al refugi dera Honeria

Passem pel costat del riu, just abans d’una successió de petites cascades. El camí baixa aleshores en diagonal guanyant separació respecte el barranc, i passa entre un primer grup de faigs, darrere del qual hi ha una clariana, prèvia al bosc, on convé trobar el camí, que fa una llarga ziga-zaga abans d’arribar a un replà on hi ha una nova clariana. Retornem a l’interior del bosc frondós seguint l’ample camí, que fa un llarg flanqueig, amb una curta ziga-zaga enmig (drecera possible per retallar-la), travessant un vessant força dret, al peu del qual rugeix el riu, ja ben encaixonat.

Arribem així a la presa, on trobem la pista, que seguim fins que esdevé una petita carretera asfaltada, poc per sobre del refugi dera Honeria.

A la pujada, la vall de Lastoar és, en general, més segura que la de Vernatar. La ruta proposada evita saltar el coret d’Arbe, donat que tota la coma d’Arbe està molt exposada a allaus de la cara S dels tucs de Canejan i Blanc deth Portilhon.

Avís: la cabana des Calhaus no sempre està oberta, cal no comptar-hi com a alternativa per dividir l’etapa en dues.